
En primer lloc, definirem què són els edulcorants. Es diu edulcorant a aquella substància que aporta sabor dolç a un producte, però actualment quan parlem d’edulcorants pensem en substàncies que podem utilitzar com a alternativa al sucre per a endolcir aportant menys calories (kcal).
El seu consum s’ha elevat en els últims anys donada la preocupació creixent per l’augment de l’obesitat i de malalties relacionades amb aquesta, com ara la diabetis, el colesterol, la hipertensió, etc.
No obstant això, cal valorar si aquests edulcorants poden donar lloc a una altra mena de problemes i si podem establir que hi ha alguns tipus d’edulcorants més adequats que uns altres.
Hi ha dos tipus d’edulcorants: els anomenats edulcorants naturals o nutritius i els edulcorants artificials o no nutritius.
- Els edulcorants naturals o nutritius són aquells que sí que aporten una mica de valor energètic, és a dir, tenen calories. Alguns exemples són la fructosa i els poliols (maltitol, sorbitol eritritol, xilitol…)
- Els edulcorants artificials o no nutritius, en canvi, no tenen valor energètic. En aquest grup trobaríem l’aspartam, acesulfam, sacarina, ciclamat, estevia…
Ara la pregunta és, quin tipus d’edulcorant és el més adequat?
Si únicament ens quedem amb aquesta diferència podria semblar que els edulcorants artificials són la millor opció per a substituir el sucre ja que no aporten calories i així aconseguir una millor salut o, en cas de ser aquest l’objectiu, perdre greix corporal. Però hi ha estudis que investiguen la possible relació que hi pot haver entre el consum d’aquests edulcorants no nutritius i un augment de pes. Aquests estudis es basen en el fet que, en no posseir valor energètic, es produeix una disminució de la sensació de sacietat i així, un augment de l’ansietat cap al menjar, fet que dóna lloc a un possible abús d’aliments processats, d’alta càrrega calòrica i amb greixos saturats i/o sucre, aconseguint just l’efecte contrari al desitjat.
Ara bé, pel que fa als edulcorants nutritius, que aporten una mica de kilocalories, són més saciants que els artificials i això és un avantatge sobre aquests per ajudar a controlar millor l’ansietat. No obstant això, una part d’aquests edulcorants o poliols no es pot absorbir en l’intestí prim arribant a l’intestí gros on és digerida per la nostra microbiota, provocant gasos, inflamació i malestar digestiu.
Si bé és cert que, com a excepció, tenim un edulcorant anomenat eritritol, el qual s’absorbeix en major mesura en l’intestí prim, reduint aquests possibles efectes adversos. Igualment, un abús de eritritol també pot provocar malestar intestinal.
Un altre aspecte per a tenir en compte sobre qualsevol mena d’edulcorant és que modifica la dolçor natural de l’aliment o beguda que consumirem, provocant així una necessitat de prendre aliments extremadament dolços, quan el que s’ha de fer és acostumar el paladar al sabor que tenen els aliments en el seu estat natural.
En conclusió, falta molta recerca quant al possible efecte negatiu que pot tenir a llarg termini el consum habitual d’edulcorants, tant naturals com artificials, sobre la microbiota intestinal i sobre la salut. No obstant això, amb les dades que ja tenim sobre la taula, es podria dir que els edulcorants poden ser una bona alternativa al sucre per a certs sectors de la població com ara persones amb malalties derivades del consum de sucre o amb sobrepès o obesitat, i per a persones sanes que vulguin deixar de consumir sucre com a prevenció i millora de la seva salut, però sempre que el seu ús vagi disminuint tant en quantitat com en freqüència d’utilització, fins a aconseguir valorar el producte natural, sense una dolçor extra i com a consum ocasional.
D.ª Patricia Ramo
Nutricionista