El SIBO (o sobrecreixement bacterià intestinal) és una patologia descrita fa diverses dècades que recentment ha cridat l’atenció de la comunitat mèdica i de la població general, amb una gran difusió a les xarxes socials.
Es produeix per un augment excessiu de bacteris a l’intestí prim i els factors que poden contribuir a la seva aparició inclouen alteracions de motilitat intestinal, anomalies anatòmiques, com ara cirurgies prèvies del tracte gastrointestinal, un consum excessiu d’antibiòtics o algunes malalties gastrointestinals.
Pel que fa als símptomes que s’han atribuït clàssicament al SIBO, poden ser diversos i inespecífics: estrenyiment, distensió abdominal, gasos i flatulències, nàusees o diarrea (el símptoma més associat). En casos més greus i rars, s’han observat deficiències nutricionals.
El diagnòstic s’acostuma a basar en proves d’alè que mesuren la producció d’hidrogen i metà després d’ingerir un substrat determinat, com la lactulosa o la glucosa. L’augment d’aquests gasos podria suggerir la presència d’un sobrecreixement bacterià.
No obstant això, la prova més fiable és l’aspirat del jejú i el cultiu posterior, i no es fa de manera habitual perquè és car. Això és perquè és necessària l’endoscòpia, per la qual cosa la seva utilització no es fa servir en la pràctica clínica.
Un cop diagnosticat, el tractament més comú fins a l’actualitat són els antibiòtics, concretament la rifaximina. Algunes dietes també han demostrat millorar fins a cert punt els símptomes, tot i que amb escassa evidència científica.
Prudència en el diagnòstic
La seva popularitat creixent i l’augment considerable de diagnòstics ha posat en alerta les principals societats nacionals de gastroenterologia, com la Societat Espanyola de Patologia Digestiva o l’Associació Espanyola de Neurogastroenterologia i Motilitat.
Actualment, aquestes associacions no recomanen la realització d’un test d’alè diagnòstic de sobrecreixement bacterià en pacients amb símptomes inespecífics i absència d’un factor clarament predisposant, com una cirurgia intestinal o alteracions de la contractilitat intestinal.
A més, recentment un grup d’experts ha redactat un document on mostra escepticisme amb aquesta situació actual, ja que fins ara no existeix una definició precisa i àmpliament acceptada d’aquesta patologia, i fins i tot no hi ha un acord sobre a partir de quan es pot considerar una prova com a positiva. Per tant, es recomana cautela davant d’un resultat positiu en pacients sense canvis importants en la contractilitat intestinal o anatòmics.
Així mateix, tot i que els tests d’alè es fan servir àmpliament com a alternatives no invasives, tenen una precisió baixa per al diagnòstic, de manera que els resultats s’han d’interpretar amb prudència.
Per tot això, s’ha de prendre amb cautela un diagnòstic mitjançant un test d’alè quan no existeixi una condició que clarament l’afavoreixi, donat que en moltes ocasions hi ha símptomes que es poden atribuir a altres trastorns gastrointestinals.
Esteban Fuentes Valenzuela
Especialista en aparell digestiu
Cirurgia i digestiu, Hospital Viamed Santa Elena
